Conquesta musulmana del Magrib
| Expansió musulmana i Guerres arabo-romanes | |||
|---|---|---|---|
  | |||
| Tipus | guerra i conquesta | ||
| Data | 642 - 711 | ||
| Lloc | El Magrib | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Cronologia | |||
Expansió de l'islam | |
|---|---|
Conflictes inicials | |
Conquesta d'Anatòlia i setges de Constantinoble | |
Campanyes romanes (780 - 1180) | |
Conflictes fronterers | |
Càmaca - Anatòlia (782) - Copidnàdon - Crasos - Anatòlia (806) - Dazimó - Amòrion - Mauropòtamos - Faruriyyah - Lalacàon - Batis Ríax |
La conquesta islàmica del Magrib és un procés que s'emmarca dins de l'expansió islàmica dels segles vii i viii. Aquest procés, malgrat la seva relativa rapidesa, va tenir alts i baixos; després d'un inicial desinterès per part d'Úmar ibn al-Khattab, a la seva mort es va iniciar la conquesta, que va portar com a conseqüència la unió i derrota de les tribus amazigues, la pèrdua del ric exarcat de Cartago per a l'Imperi Romà d'Orient, i l'oportunitat per als musulmans de continuar la seva expansió fins a Europa.
Introducció
[modifica]La història del Magrib no s'inicia amb la conquesta musulmana; ja va conèixer la presència de l'antiga Roma al litoral del Marroc i de Tunísia, i fins a 200 quilòmetres terra endins el cristianisme es va implantar amb una Església cristiana d'Àfrica molt activa (sant Agustí, per exemple, era d'origen amazic). En el moment de la conquesta àrab, el Magrib era una dependència de l'Imperi Romà d'Orient i gairebé autònom, divergent amb la resta de l'imperi per la interpretació del cristianisme.[1]
Fonts històriques sobre la conquesta
[modifica]Els relats àrabs més primerencs que han arribat fins a nosaltres són els d'Ibn Abd-al-Hàkam, al-Baladhurí i Ibn Khayyat, tots escrits al segle ix, aproximadament 200 anys després de les primeres invasions. Aquests relats no són gaire detallats. En el cas d'aquell que conté més informació, la Història de la conquesta d'Egipte i el nord d'Àfrica i Espanya d'Ibn Abd-al-Hàkam, Brunschvig ha mostrat que va ser escrit amb una intencionalitat clara de justificar les posicions legals de Maliki més que per servir com a base documental històrica.[2]
Al començament del segle xi, els acadèmics de Kairuan van començar a desenvolupar una nova versió de la història de la conquesta, que va ser finalitzada per ar-Raqiq. Aquesta versió va ser copiada enterament, i a vegades també interpolada, per autors posteriors, aconseguint el seu zenit al segle xiv amb el treball d'estudiosos com Ibn Idhari, Ibn Khaldun i an-Nuwayrí. Aquesta versió difereix de les primeres no sols en el seu major detall, sinó també en el fet que conté relats d'esdeveniments contradictoris amb les primeres versions. No obstant això, aquesta és la versió més coneguda, i és la que s'ofereix normalment.
Existeix una controvèrsia encara sotmesa a debat sobre els mèrits relatius d'ambdues versions.[nota 1]
Les etapes de la conquesta musulmana (647-711)
[modifica]Del desinterès a les primeres exploracions i conquestes (642-661)
[modifica]El 642, els àrabs estan presents a Barca i a Trípoli; Egipte és conquerit, i els coptes cristians acullen els àrabs com a alliberadors. Al-Fustat és fundat, que servirà de base posterior a la conquesta.
Úmar es nega a annexionar l'exarcat d'Àfrica, que els àrabs traduïen per Ifríqiya, que considera mufàrriqa ('pèrfida'), i s'oposa a tota expedició, però quan mor el 644, Uthman el 647 autoritza les primeres exploracions, encarregant la conquesta a Abd-Al·lah ibn Sad, que el 647 va derrotar a Sufetula el patrici Gregori, governador romà d'Orient que s'havia fet independent.[3] Es va fixar un tribut als romans d'Orient de 300 talents d'or, però a l'interior del país la resistència amaziga als àrabs els va aconsellar de retirar-se a la Tripolitània. Es van fer diverses expedicions, però totes efímeres, perquè els vencedors no desitgen instal·lar-s'hi, i es retiren el 648, a canvi d'una compensació pecuniària. Els quedarà una consciència de la gran debilitat de la posició romana d'Orient al Magrib.
Els avalots que segueixen a la mort d'Uthman i el califat d'Alí (656-661) desvien les cobdícies i les energies a la regió, però els romans d'Orient no ho aprofiten per a reforçar-se i, al contrari, es guanyen l'enemistat d'una bona part dels cristians de l'Àfrica per mesures fiscals maldestres. El 661, Muàwiya accedeix al califat i Ifríqiya serà objecte des de llavors de projectes d'instal·lació omeies.
El 665, Muàwiya ibn Hudayj va sortir d'Egipte amb 20.000 soldats; es va reunir amb les forces de Tripolitània dirigides per Uqba ibn Nafi i van ocupar Jal·la a la part central del país i van fer victorioses expedicions a Hadrumetum (Sussa), Hippo Dyarrithus (Bizerta) i Gerba, però no van romandre al país.
De la conquesta d'Uqba a les revoltes de Kusaila (670-683)
[modifica]El 670, l'expedició d'Uqba ibn Nafi porta a la fundació de Kairuan, el primer establiment de l'islam a Occident amb la intenció de conquesta i de colonització. Kairuan, alhora, serà una ciutat islàmica, un cap de pont per a noves expedicions i una fita al camí entre Egipte i el Magrib. Uqba rebrà el suport dels primers contingents de conversos (mawles), esclaus nascuts en tribus amazigues que ràpidament durien a terme les seves reivindicacions. La ideologia igualitària de l'islam entra perpètuament en contradicció amb la realitat de les estructures tribals àrabs.
El 681, Uqba fou de nou encarregat de continuar-ne la conquesta, i aquesta vegada va fer un passeig triomfal fins a la costa atlàntica. És llegendari que, quan va arribar a l'oceà, a les platges de Massa, es va introduir amb el seu cavall a les onades i va posar déu com a testimoni que només l'aigua li impediria seguir conquerint terres per a li islam. En el seu recorregut, les tribus amazigues van revoltar amb gran violència. No se sap si aquesta expedició tenia com a missió un reconeixement del terreny o era més aviat una batuda. No obstant això, va ocasionar nombrosos aixecaments amazics. A la tornada, la columna d'Uqba va ser atacada per un exèrcit que dirigia Kosayla, cap de la tribu amaziga dels Awraba de la confederació dels Baranis, i fou derrotat en la Batalla de Biskra, en què Uqba va morir (serà santificat i la seva tomba serà el primer monument musulmà del Magrib) el 683.[4] Durant l'aixecament amazic, que va reunir els amazics, islamitzats o no, i probablement restes de l'exèrcit romà d'Orient, van ocupar Kairuan, que es convertí en la capital del regne d'Altava, i els àrabs es van retirar d'Ifríqiya.
La conquesta definitiva de Hassan (686-702)
[modifica]A l'Orient, el califat d'Abd-al-Màlik comença el 685-705 i marcarà la fi provisional dels trastorns polítics en Orient, i sota el qual seran portades reformes de l'administració i del poder. Aquest nomenà Hassan ibn an-Numan governador al Magrib, el qual portarà la conquesta el 686. El 686, Kusayla fou derrotat i mort per un exèrcit dirigit per az-Zubayr ibn Qays al-Balawí. La successió de Kusayla fou assolida per una dona excepcional, Dahia (Dihya), coneguda en les fonts àrabs com la Kàhina ('la Poeta'), de la confederació dels Djarawa (Jarawa), del gran grup de tribus amazigues de Buitr (Butr o Botr), de la regió de l'Aures oriental. Tota Ifríqiya es va revoltar i es va posar al seu costat. La Kàhina és un personatge misteriós, que per a uns era pagana (segons Sad Zaghul Abd al-Hamid), per a altres jueva (tesi de H. Z. Hirschberg, P. Sebag i d'altres), i per a altres cristiana (M. Talbi, que la fa amaziga romanitzada). La crisi del califat en aquesta època va retardar la reacció àrab.
Hassan ibn an-Numan fou enviat finalment contra la Kàhina i els romans d'Orient que restaven encara a la costa. Hassan ibn an-Numan fou enviat finalment el 698 contra la Kàhina i els romans d'Orient que havien enviat una flota dirigida pel patrici Joan amb el suport de Vítiza i foren derrotats a reprendre Cartago (698).[5] Després d'això, els amazics es van convertir a l'islam. Hassan es va establir a Tunis, una ciutat númida propera a Cartago, en lloc de fer-ho en la que havia estat la capital romana d'Orient, Cartago; tanmateix, la capital oficial d'Ifríqiya va restar a Kairuan.
El 701, la Kàhina és vençuda i morta. Aquesta dona amaziga, jueva o cristiana, dirigia la revolta dels amazics chawis, envoltada d'una aura mística. Es farà una icona de la resistència amaziga. Des de l'any 702, l'assentament àrab és suficient a Ifríqiya, com per a realitzar noves conquestes.
El 705, Mussa ibn Nussayr es fa el primer governador oficial de la wilaya d'Ifríqiya. Fins a l'any 713, es produeix una fase de control de l'espai, fins a Tànger, el poder es consolida. El 711 és la data del terme «oficial» de la conquesta; els primers contingents amazics creuen cap a Andalusia, dirigits per Tàriq ibn Ziyad.[6] Desembarcaran a Gibraltar (Jabal Tàriq, 'muntanya de Tàriq'). En la fase d'organització militar de la conquesta, va substituir l'administració d'un territori encara parcialment insubmís, i recentment convertit a l'islam.
Notes
[modifica]- ↑ Per a més informació, s'aconsella acudir als treballs citats a la bibliografia de Brunschvig, Modéran y Benabbès (tots els quals recolzen la versió més primerenca) i Siraj (que dona suport a la versió posterior).
Referències
[modifica]- ↑ Unesco-General History of Africa
- ↑ Brunschvig, 1975, p. 129–179.
- ↑ Shillington, Kevin. Encyclopedia of African History (en anglès). vol.1. CRC Press, 2004, p. 337. ISBN 1579582451.
- ↑ Ilahiane, Hsain. Historical Dictionary of the Berbers (Imazighen) (en anglès). 2a ed.. Rowman & Littlefield, 2017, p. 129. ISBN 9781442281820.
- ↑ Farina, William. Perpetua of Carthage: Portrait of a Third-Century Martyr (en anglès). McFarland, 2019, p. 197. ISBN 078648263X.
- ↑ Clare, Israel Smith. Medieval history (en anglès). Werner Company, 1893, p. 34.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Brunschvig, Robert «Ibn Abd al-Hakam et la conquète de l'Afrique du Nord par les arabes». Al-Andalus, 40, 1975, pàg. 129–179.
- A. Benabbès: "Les premiers raids arabes en Numidie Byzantine: questions toponymiques." In Identités et Cultures dans l'Algérie Antique, University of Rouen, 2005 (ISBN 2-87775-391-3).
- Will Durant, The History of Civilization: Part IV—The Age of Faith. 1950. Nova York: Simon and Schuster.
- Edward Gibbon, History of the Decline and Fall of the Roman Empire, Chapter 51. Arxivat 2005-07-21 a Wayback Machine.
- Charles Scott Kimball, A History of Europe. 2001. And A History of Africa. 2004. Published online at http://xenohistorian.faithweb.com/.
- Yves Modéran: "Kusayla, l'Afrique et les Arabes." In Identités et Cultures dans l'Algérie Antique, University of Rouen, 2005 (ISBN 2-87775-391-3).
- Ahmed Siraj: L'Image de la Tingitane. L'historiographie arabe medievale et l'Antiquite nord-africaine. École Française de Rome, 1995. ISBN 2-7283-0317-7.
- James Trager, editor, The People's Chronology. 1979. Nova York: Holt, Rinehart and Winston. ISBN 0-03-017811-8.
- Luis Garcia de Valdeavellano, Historia de España. 1968. Madrid: Alianza. Quotes as translated from the Spanish by Helen R. Lane in Count Julian by Juan Goytisolo. 1974. Nova York: The Viking Press, Inc. ISBN 0-670-24407-4.
Enllaços externs
[modifica]- A Taste of Maghribi History Arxivat 2018-05-07 a Wayback Machine..